Una realitat

El febrer de l'any 2000 un grup de persones vam formar un voluntariat, intentant apropar-nos a pacients que sofreixen en la seva estada a l'hospital una situació de solitud.

La solitud ha estat sempre un problema que ha marcat la identitat de l'home. és una realitat històrica indiscutible i ens la mirem en la seva vessant de mancança i de pobresa humana. Hi ha solituds positives i reconfortables. Ningú no posa en dubte avui, amb uns tres i circumstàncies pròpies d'un temps, que és la solitud un acompanyament punyent de l'home modern.

Causes

Les causes són moltes i probablement ens oblidem o desconeixem les més importants. No som estudiosos de la qüestió. En detectem aquestes:

• Malalts amb situació prèvia de solitud, que s'explicita amb l'ingrés a l'hospital.
  
• Concepcions i vivències de nous tipus de família.
  
• La societat de consum ha privatitzat la vida personal i familiar. Les actuals relacions de veïnatge, el bloc de pisos, les classes i gups socials reduïts, han depauperat un entorn que en altre temps era proper a un tipus de solidaritat. Mentre la necessitat no arriba, tenim recursos per a viure amb certa comoditat, i quan la malaltia arriba, comença la travessada del desert ignorat.
  
• Hi ha solituds que neixen a partir de l'estada a l'hospital.
  
• Un col.lectiu molt notable, en nombre, que viuen aquesta situació són persones que vénen de centres sòcio-sanitaris o geriàtrics, que no tenen un seguiment del propi centre quan passen uns dies d'internament a l'hospital.
  
• És a la vegada el preu d'una llibertat concebuda "sui gèneris". La societat ha d'assumir les conseqüències d'un tarannà personal anàrquic.
  
• Hi ha persones que han arribat a aquesta situació per manca de prevenció. Ens trobem indefensos davant un present o un futur que mai no s'havia sospitat. Quan hom és fort en el present és una quimera pensar en la possible debilitat del demà.
  
• Les temeritats de la vida.
  
• La tecnificació mèdica resol dolors però no sofriments. L'allargament de l'edat en el nostre primer món és un fet i la mitjana d'edat dels pacients ingressats ha pugat.
  
• Queda agreujada en l'hospitalització la situació ja dura per ella mateixa d'un col.lectiu desprotegit, els immigrants: magrebins, marroquins, gambians, portuguesos, de l'Amèrica Central, de l'Europa de l'est...

Resposta de l'hospital

L'hospital no privilegia aquesta situació. La sanitat pública i privada en la seva vessant hospitalària no pot donar resposta a aquesta situació. Seria un luxe.

L'estructura tècnica i assistencial dels nostres hospitals, tal i com estan planificats avui dia, i amb les possibilitats econòmiques de què disposa no pot contemplar aquest problema humà. Avui els hospitals són empreses de serveis mèdics i no centres acollidors de l'hospitalització com a virtut. Mentre el progrés tecnològic pot créixer gairebé sense límits, el progrés humà no solament no avança sinó que a vegades sembla que retrocedeix.

La medicina moderna ha convertit el malalt en "cas clínic", que rep una eficàcia tècnica i instrumental, però la persona humana és més que un "cas clínic". Assegurada la curació de bona part de la malaltia greu, s'esmunyen, moltes vegades per la porta del darrera, la depressió, la solitud, el buit interior.

La dinàmica del treball hospitalari actual, de feina en grup rotatori i d'infermeria en tres torns, no pot captar sempre la subtilesa del pacient. Són la sensibilitat i la bondat del personal sanitari, no necessàriament el professional, i la responsabilitat de les treballadores i assistents socials, les que sintonitzen amb les situacions de solitud. Malgrat l'estrès i l'excés de treball dels professional sanitaris, hi ha actituds humanitzadores inqualificables.

Tarannà del grup de voluntaris

Una vegada detectada la situació a través d'infermeria, de la supervisora, del servei religiós, del metge... I explicitada la voluntat del pacient o d'algun familiar o amic, s'hi apropa el voluntari i les actituds són:

• Diàleg.
  
• Escoltar molt.
  
• Acompanyament. Cada voluntari té l'autonomia de seguir el mateix pacient i demanar ajut, quan convé, a altres membres del grup.
  
• Connectar amb familiars, si el pacient ho desitja. Alguna vegada el voluntari ha estat un revulsiu per desvetllar la presència dels familiars.
  
• Seguiment i contacte amb assistents socials de la comunitat autòctona del malalt i suport a la treballadora social de l'hospital per la recerca de solucions que caldrà trobar posteriorment i informació a les beneficiències parroquials o associacions assistencials.
  
• Visites posteriors a la sortida de l'hospital, al domicili particular o al recinte sòcio-sanitari.
  
• Fer companyia al malalt, donant suport als escassos familiars.
  
• Servir àpats a l'hora de menjar.
  
• Assistir a l'enterrament.

Les nostres dificultats

Reconeixem que la nostra presència és petita i minsa i que necessitem rodatge, esperit crític, ajuda dels tècnics i formació permanent.

Som persones immerses en la nostra feina professional, amb la família i amb altres compromisos socials i no disposem de massa temps, però volem donar part d'aquest temps i il.lusió.

El ritme de l'hospital i la malaltia del pacient no ens són favorables: la mitjana d'estada de set dies, detectar la situació de solitud, el mecanisme de connexió, el ritme del nostre treball professional, les poques hores disponibles, no ens fan fàcil el nostre treball, però intentem ésser-hi.

Aportació del Voluntariat de suport a la solitud davant d'aquest problemàtica

El voluntariat no pretén ser cap originalitat. Els diferents voluntaris de la casa no queden al marge de les situacions del pacient, però aquest voluntariat voldria apropar-se deliciadament amb competència a la situació de solitud.

Per qüestions de legitimació dins l'estructura hospitalària, el nostre grup depèn del Servei Religiós. Compta amb el suport de la Coordinadora del Voluntariat. El Voluntariat no té pròpiament un caràcter confessional. Davant un treball d'humanització i tenint en compte que el protagonista és el malalt, pot formar part d'aquest voluntariat tothom qui manifesti unes aptituds adequades, prescindint d'ideologies i creences. Hi ha, això sí, una selecció prèvia.

El grup necessita de noves incorporacions. Segueix una formació periòdica i vetlla per no acaparar ni suplir cap servei que el mateix hospital ha d'oferir. Cada component del grup gaudeix d'una autonomia d'actuació davant la rapidesa amb què es produeixen els esdeveniments.

Som conscients que arribem a poca gent. Hi ha moltes situacions que ens depassen per desconeixement nostre, dels mateixos professionals sanitaris i per manca de més personal sanitari.